Residència Sant Ignasi de Loyola

Eternament agraït a la Residència Sant Ignasi de Loyola l'atenció rebuda al meu pare Jesús, no hi ha paraules de veritat, són pur cor i devoció als residents, sobretot molta humanitat que és el que necessiten els nostres avis. Una abraçada i petons per a tots, des de la directora, germanes, treballadors( avui us trobare molt en faltar) i sobretot a un angelet que es tot cor ( Zaira ), sempre estaras en el meu pensament, eras el angel de la guarda del meu pare, sense tu estava molt despistat (pobret). Una abraçada a tot l'equip.

Una residència de confiança. Primer vam haver d'ingressar el pare amb Grau 3 de dependència per cuidar la mare a l'hospital. Fa pocs mesos ha ingressat la mare malalta on la cuiden amb molt seguiment mèdic i un equip humà excepcional. La direcció de la residència és excel·lent i atenta a les complicacions diàries d'una residència assistida. També la presència i cura de les religioses fa que sigui un lloc ple de valors humans i espirituals per qui en tingui predisposició. Gràcies per cuidar els pares amb tanta professionalitat, alegria i humanitat

No estoy contento pero visto lo que hay por ahí, tenemos que aguantarnos. La directora nueva ni está, ni se la espera y no vemos que haya mejorado nada. La residencia la llevan las trabajadoras. Los muebles están tan mal distribuidos que no se puede ni pasar con las sillas. Nos hemos quejado pero no cambian. Hay personal de todo tipo, bueno y no tan bueno, como en todos sitios, así que están cuidados según quien le toca.

No cal que us expliqui les dificultats que comporta tenir un familiar amb alzeimer a casa. Mantenir-lo a casa o residenciar-lo, és doncs una decisió que cal prendre sobre tot pensant en l’altre, en la persona directament afectada. I trobar una residència amb la suficient qualitat, també és difícil. I qualitat, en aquest cas, vol dir la adequada orientació, tracte, atenció i cura de cada moment, informació de tot el que passa a la persona ingressada i respecte total a les decisions familiars. Totes les organitzacions o empreses tenen les seves dificultats (direcció, personal, organització, canvis, altes i baixes, solució als imprevistos, etc.). Però el que crec cal valorar és, per damunt de tot, la cura que tenen de les persones residents. I en el cas concret d’aquesta residència és l’atenció col·lectiva i individual, adequada i possible, en el dia a dia. No cal cercar miracles, ja que l’autèntic miracle és l’atenció afectiva, anímica, de companyia, de cada moment, de cada dia, setmana, mes i any. És el que fa que el tracte no sigui mai rutinari. Els altres aspectes logístics (direcció, recepció, servei mèdic i d’infermeria, activitats, atenció a les sales i habitacions, assistència social, cuina i menjar, manteniment, neteja, atenció als familiars, informació, etc., passen a ser el just, bo i adequat complement de tot l’anterior. Per tant i per mi (la resident no ho pot expressar però ho nota) he d’agrair a totes i cada persona que a la Residència fan possible tot lo expressat.

Tenemos a nuestro padre ingresado en el San Ignacio y estamos contentos con el trato que recibe, supera los cien años y está fuerte y sano. Los cuidados en el domicilio fueron cada vez a peor, ingresó en otros centros con experiencias muy negativas. El San Ignacio de Loyola es una muy buena solución para nuestro padre, mejor seria poderlo atender en familia pero los condicionantes de vida familiar no lo permiten. Recomendamos sin dudar el San Ignacio de Loyola.

Ara farà 1 any que la meva mare està a aquesta Residència, estem contents. Ha millorat en la mobilitat, està tranquila i més desperta. Les instal·lacions estan netes, el menjar és molt bo i el personal molt competent i carinyòs en general.

El meu sogre va estar a la residència un any i mig aproximadament. Despres de diferents canvis a direcció de la mateixa, i queixes per la deixadesa en que alguns dies el trobàvem, va arribar un dia que ens diuen que te febre i el porten a la clínica Platon, on ingressa segons el informe de la clínica en un estat pèssim, tant fisicament com anímicament. Una deixadesa total. Ell era una persona què no es valia per si mateixa, per tant, algú l'havia d'ajudar a vestir, menjar, qualsevol cosa. Com és possible, que ningú veies una infeccio a una cama que se'l va menjar ?? Quina mena de gent tenim cuidant als nostres pares, avis o persones que depenen d'elles ?? En fi, VERGONYÓS. I el més increible, a hores d'ara, 18 dies després,no hem rebut ni una trucada de condol. Bravo, bravo, bravo Pèssima la direcció i pèssima la residència .